UNA BOIROSA
VESPRADA D'AGOST
Les vesprades del
mes d'agost es fan curtes, però si el
sol es troba amb força són contundentment caloroses. Aquella vesprada de finals
de mes, contràriament al que és habitual, una lleugera boira vestia amb
transparències el sol. És d'agrair poder caminar sense la convincent força del
sol pegant-te a la cara, encara que la humitat t'embolcalle càlidament.
Començarem la marxa
des del parc de Marxuquera, sense sorolls i sense cotxes, per una camí ample i
asfaltat que transcorria entre tarongers, exòtiques palmeres, pins i bancals
que s'havien rebel·lat contra la tirania del conreu.
Suàvem lentament i
constant. Des del front als dits dels peus, una aiguosa capa ens cobria el cos,
tot i que caminàvem per un vial planer en direcció a la serra Grossa. La serra
Falconera, el Mondúver o l'estimat Gelibre animàvem la nostra cadenciosa marxa
mentre anotàvem a la nostra agenda la toponímia de la zona: el barranc Verd, la
muntanyeta dels Alls, la bassa del Ros, el barranc dels Llidoners... Entre
tant vergonyosos corrals s'amagaven darrere d'una vigorosa vegetació i
imponents garrofers ens oferiren una inexistent ombra, cosa d'agrair altres
dies.
D'improvís
desaparegueren els bancals de tarongers, omnipresents fins aleshores i esvelts
i majestuosos pins els substituïren orgullosament. El camí anà estretint-se,
fent-se cada vegada més feréstec, més bonic, fins que desembocà en el corral
del Rull, imponent estable isolat, testimoni d'una esplendor no massa llunyana.
Delicadament ens concentràrem a les seues espatlles i ens férem la fotografia
de grup.
Continuàrem.
Després d'un breu repetjó, el paisatge mudà de rostre. Dràsticament. Seguirem
el sender que dibuixava formes diverses i gracioses, amagant-se sota petits
rocams, cobrint-se davall d'una frondosa i meravellosa vegetació, repenjant-se
per un alteró inversemblant. Mentre, dissimuladament, el verd, potent,
il·luminava el trajecte amb les seues diverses tonalitats.
Embadalits,
aplegàrem a la font de Lloret, estratègicament disfressada entre una diversa
arbreda. La font, esgotada, degotejava tristament evocant èpoques daurades.
Recorrérem el llit del barranc, ombradís, i ens asseguérem. Abellia
despullar-se i desfer-se de la roba mullada, però temíem un atac sobtat de
bestioles aèries.
Romanguérem una
bona estona, tancant els ulls i
escoltant l'alegre brogir de l'aigua inexistent, observant les falses
giravoltes de l'aigua, sentint sobre la nostra pell la quimèrica presència de
l'aigua.
Marxarem
esperançats. Marxarem de la font de Lloret sabent que molt aviat tornaríem per
fer realitat els nostres somnis d'una vesprada boirosa d'agost.
Satisfets, tornàrem
cap al parc de Marxuquera. La frescor s'havia ensenyorit de la contrada i una
lleu brisa ens acaronava la cara i refrescava el cos. A les fosques arribàrem i
sopàrem, tranquil·lament, un menú variat, preparat per a l'ocasió.
Daimús,
30 d'agost de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada