IX RUTA NOCTURNA

IX RUTA NOCTURNA

dimarts, 30 d’agost de 2016

CRÒNICA DE LA RUTA AL PLA DE LES ESMOLADORES (VIII RUTA DEL MARGE GROS)



FUGINT DE LA MAR... CERCANT LA MAR

Havien quedat a les 5 de la vesprada d'un dissabte de finals d'agost. Potser una bogeria, potser no. A Daimús estant  feia un sol categòric temperat per una suau brisa marina. Amb determinació  ens dirigírem a la muntanya per cercar la mar. Potser una contradicció. Potser.
Un poc abans de les 6 de la vesprada ja teníem aparcats els cotxes al costat mateix de la font Nova de les Foies. En poc més de 45 minuts havien deixat el bullici dels pobles costaners i ens havíem reconciliat amb l'analgèsica natura. Una fugida provisional.


La temperatura era extremadament agradable, amb els rajos de sol porgats per les branques dels arbres. Començàrem a caminar desenfadadament per un camí alquitranat entre una senzilla arboreda que, amb promptitud, es convertí en una pista forestal. L'alquitranat, erosionat pel temps i pels vehicles, s'havia fragmentat i convertit en grava. Alhora, el boscam de pins, carrasques i garrofers s'havia transformat en vegetació baixa dominada pel coscoll.  Feia sol, però feia bon temps. 





El camí era planer, lluminós. Malgrat la falta de pluja, el verd es resistia a perdre la seua essència. Marxàvem a bon pas, conversant, rient. Oblidant.  De tant en tant, un oasi en forma d'arbreda ens acollia i nosaltres aprofitàvem l'avinentesa per beure i pegar un escadusser mos a una poma, a una bresquilla... a una pastilla de xocolate. 



Pujàvem i baixàvem de forma aleatòria per la pista forestal. A  mà dreta aparegué de forma imponent el respectat Mondúver coronat per les inconfusibles antenes. 




El paisatge anava guanyant en bellesa de forma gradual. A la llunyania divisàrem la silueta del castell d'Alfàndec dominant tota la Valldigna i descobrírem la mar. En contemplar uns senyorials ocells passejant per aquell bonic paratge sabérem que la pujada al pla de les Esmoladores estava pròxima. 




Amagada entre una espessa pineda arrancava  un viarany empinat perfectament dibuixat entre la vegetació. El sòl, blanquinós fins el moment, es transformà en rogenc. Les gotes de suor començaren a aparèixer per l'esquena, pel front. 




Regalimaven pels ulls oberts de bat a bat sorpresos per la imatge que teníem al seu davant:  Xeraco, Xeresa, Gandia, Daimús, Guardamar, Miramar....Dénia banyades amorosament per la Mediterrània. El Mondúver, la Falconera, el Molló de la Creu, el Gelibre, Segària... el Montgó.




Asseguts en aquest mirador excepcional restàrem en silenci, fascinats davant aquest magne espectacle. Foren moments d'èxtasi, de reflexió, de meditació.  De relaxació.




Captivats, el temps transcorregué de pressa. Calia tornar si no volíem que es fera totalment fosc pel camí. 






Descendírem amb cara de  satisfacció i marxàrem cap a les Foies. El camí, ara una mica més costerut que durant l'anada, afavoria que el pas fos més pausat.  Tornàvem, i ja ho havíem profetitzat, carregats de noves sensacions, d'il·lusions renovades. Mentre, el sol s'amagava entre els pins, darrere de les muntanyes, provocant un joc de llum i de colors inaudit.




Eren les 9 de la nit quan entràvem al poblat. Els fanals estaven encesos. Entre la tènue llum, ens canviàrem la roba i ens encaminàrem al bar, tot just a la vora. 



Sopàrem esplèndidament entre converses i rialles, entre propostes i records, embolcallats d'una temperatura primaveral. 



Daimús, 30 d'agost de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada