L'ÚLTIMA TRINXERA
Algímia d'Almonasir/ Alcúdia de Veo. Viver.
17 d'abril de 2016
28
d'abril de 1938.
Un
camió carregat de joves de 17 i 18 anys ix de Daimús cap a Alzira. Cadascú
porta en un fardell la manta, una muda de recanvi, calcer,una cullera, un plat
i una cantimplora. Els seus ulls testifiquen desconcert, por i esperança. Arran
de carrer se senten sospirs i lamentacions,
apaigavats pel ronc del motor del camió que inicia la marxa. Floreixen
mocadors dels pares i mares. Els més menuts corren darrere el vehicle, fins que
s'esgoten. A poc a poc l'olor de gasolina és substituïda per una agradable
flaire de flor de taronger. Són la quinta del biberó.
17 d'abril de 2016.
Sonen les 8 del matí. L'autobús, ple a
vessar, es posa en marxa cap a la serra d'Espadà. Dibuixem somriures camuflats sota cares somnolentes que miren pels vidres
tranquils carrers i animosos ciclistes. En arribar a València enfilem l'autovia
en direcció a Requena. Moments d'aparent desconcert que obeeixen a una
calculada maniobra de distracció. Després
d'una minuciosa verificació, comprovem que cap vehicle sospitós ens segueix i,
aleshores, refem camí envers l'autovia mudèjar on ens desviem a l'altura de
Sogorb. Molt prompte apleguem a la collada de la Nevera on ens espera la nostra
discreta avançada.
Descendim de l'autocar amb el nostre
material de campanya. Sota una imponent arbreda ens cruspim anhelosament
l'esmorzar. Aquesta vegada no hem portat mistela, potser obeint alguna consigna
secreta.
En acabar, presentem el nostre
guia d'operacions. No és la primera vegada que Antonio Calzado ens acompanya a la
recerca de paisatges bèl·lics de la Guerra d'Espanya. Amatents, sentim com el
professor de la Universitat de València ens dóna una autèntica classe magistral
en relatar-nos els esdeveniments ocorreguts des de l'esclat de la guerra fins
el mes de juliol de 1938. Un conflicte certament avantatjós per a les tropes
franquistes des del primer moment en
comptar amb l'ajuda de la Itàlia
feixista i l'Alemanya nazi, mentre que les
populars sols rebrien l'ajuda de les animoses Brigades Internacionals. En qüestió de guerra, també existeixen rics i pobres.
Ens
trobem abstrets davant la narració d'Antonio Calzado. Concentrats, ignorem el
soroll dels cotxes que passen per la carretera. Absorts, recordem com en
arribar la primavera de 1938 l'exèrcit sediciós intenta llançar l'atac final.
Recuperen Terol i arriben a la Mediterrània. La zona sota control republicà
queda dividida en dos. Inexplicablement, Franco decideix avançar cap a València
en lloc d'atacar Catalunya. És el moment de la batalla de València.
Una descàrrega
emocional recorre els nostres cossos en assabentar-nos que ens trobem en un
dels punts neuràlgics d'aquesta contesa. És ara quan recordem les lletres
tremoloses d'una carta escrita per un veí nostre on es
barallava amb l'ortografia i el lèxic d'una llengua que no era la seua: cuando salimos del frente de
Teruel a que bagamos en al frente de Castellon...
Som, i
ara ho sabem, en un dels escenaris més decisius i tràgics d'aquesta batalla: uns
metres més enllà es troben las Dos Tetas.
Dos petits turons separats per una estreta collada que intentem rescatar de
l'oblit.
Hem
començat a caminar. Ho fem per un camí ample, terrós, lleugerament empinat.
Molt prompte veiem la primera Teta.
Notem un calfred instintiu. Ara apareix un sender. No hi ha cap indicació. És
com si es volgués evitar recobrar la memòria d'aquest emblemàtic lloc.
El
corriol puja violentament envers el turó. El sòl és rogenc, sangonós. No ens
queixem, no suem perquè recordem les paraules del nostre guia quan ens ha
parlat de la línia XYZ, aquell sistema de fortificacions mòbils, sinuosos,
laberíntics, ideat pel general Matallana per defensar València. Era l'última
trinxera, l'última esperança de resistir les forces totalitàries.
Dones, homes,
xiquets pujant veloçment per aquesta dura rampa per bastir amb les seues mans
la defensa dels seus ideals aprofitant qualsevol desnivell del terreny,
qualsevol rocam, qualsevol cavitat per construir un lloc inexpugnable. En
arribar dalt de la primera Teta observem
clarament la seua germana bessona que amb la punteta dels dits quasi la podem
tocar.
10 de
juliol de 1938. Les tropes franquistes
intenten assaltar-les. Els avions bombardegen les dues posicions
intentant escombrar qualsevol resistència. Els seus defensors, fonamentalment
valencians, resisteixen heroicament intentant evitar que siga una nova Almansa.
Durant 10 dies els atacs continuen. Combat a tota ultrança. Escomeses de
l'aviació italiana, pols, trets; udols de llop que es llancen contra les tropes
populars. Resistir o morir. Bassals de sang que rebleixen la terra eixuta
d'estiu. Nits inacabables. Mort.
El 18 de
juliol falangistes, requetés i feixistes italians aconsegueixen amputar una Teta. Però aquesta mutilació no és
suficient per contrarestar el coratge dels seus defensors.
Dalt
comprovem les precàries defenses republicanes. Gaudim d'unes vistes
impressionants de la serra d'Espadà, d'una vegetació generosa.
Ara som
nosaltres qui ataquem la Teta franquista.
Trepitgem per la collada que les separa, pedregosa, i la conquistem. Comprovem
la fortificació, molt ben bastida, feta de formigó. Defensa aristocràtica. És
inevitable la comparació: formigó contra il·lusió.
Reprenem la tornada cap a la collada de la Nevera. Retornem a la Teta republicana. Com en una crònica d'un corresponsal de guerra inexistent , ens fem la fotografia de grup. A les nostres esquenes un blau potent il·lumina la Teta franquista.
La
baixada és pausada, però prompte arribem al lloc on espera l'autobús. Abans de
pujar-hi, anem a la Nevera que es troba al seu costat. El nostre guia ens parla
del negoci de la neu i de les fortunes que es van fer al seu voltant.
Passades les dos del migdia arribem a Viver. Tenim reservat el dinar a Casa Álvaro. Ens l'han recomanat i constatem que en absolut s'han equivocat. Mengem com si haguérem tornat del camp de batalla. De nou evoquem les paraules d'aquell veí nostre que va vindre a fer la guerra per aquestes contrades: Madre de lo que me dice de que me manda tambien orelletes pues eso de orelletes no lo arrecibido y haver si no me la mandao porque yo cuando leo la carta ade husted me decia que me mandaba torrons y anmelnas ( torrons i ametles) y pansa y algunas cosas mas pero olleretes no lo avisto y quiero que cuando rreciba esta tarjeta que me mande de comer no queria pedirlo porque se que ha usted le hace falta pero ya pueden imaginar que aqui dan mucho comer pero si me manda un cajon de comer no lo tiraria.
Una
picada magnífica, uns arrossos excepcionals, unes postres esplèndides apareixen
i desapareixen ràpidament mentre enraonem sobre la ruta. De com la resistència
republicana va evitar la conquesta de València.
En acabar
el dinar ens dirigim a la plaça de l'Ajuntament
de Viver. Són les cinc de la vesprada. La plaça és àmplia, quasi redona.
Al centre una font fa de rotonda. Les construccions són bastants semblants.
Línies rectes, finestres allargades, porxes. Ciutat castellana transportada a
terres castellonenques. Però res és casualitat. Antonio Calzado ens parla dels
durs atacs cap a aquesta població de l'Alt Palància. Avions sobrevolant i
llançant la seua càrrega mortífera. Lluita de nou aferrissada. Tanmateix, èxit
de les tropes republicanes en repel·lir l'atac.
Destrucció i reconstrucció. Un
model uniforme: Castella. Cultura, llengua, edificacions...
Abans de
pujar a l'autobús per tornar a casa, donem infinites gràcies a Antonio Calzado
per haver-nos acompanyat i ajudat a conèixer i reviure aquells moments tan
tràgics. Ovació i acontentament.
La
tornada és tranquil·la. És diumenge. Baixem de l'autobús satisfets d'haver
estat a l'última trinxera, l'última oportunitat de defendre la legitimitat, de
defendre la llibertat.
Daimús, 22 d'abril de 2016
Daimús, 22 d'abril de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada