UNA RUTA ENCANTADORA

CONVOCATÒRIA OFICIAL

EL BARRANC DE L’ENCANTADA

(PLANES DE LA BARONIA)

LOCALITAT:                 PLANES DE LA BARONIA
DATA:                             19 de maig de 2013

LLOC DE TROBADA:  Ronda Sud de Daimús

HORA:                              7,45 del matí

DIFICULTAT:                BAIXA/MITJANA

DESNIVELL:                   340 metres
QUILÒMETRES:            11 aprox.

TEMPS ESTIMAT:          4 hores

RESERVA DINAR:          margegros@gmail.com  fins   

                                             dimecres 15 de maig

 COMENTARI DE LA RUTA

Dubtem si anar per Castelló de Rugat, la Vall d’Albaida, o la Vall de Gallinera, Marina Alta. Tan a prop i sembla que tan lluny! Com que feia temps que no passàvem per Beniarrés no ens ho pensem i ens decidim per la Vall d’Albaida. Iniciat el camí per la CV-705, carretera que ens du de Castelló fins a Beniarrés, ben prompte ens adonem que millor serà tornar per la Vall de Gallinera. Una hora de cotxe i estem aparcant en la plaça de Planes. Tranquil·litat, pau, algun pardalet piulant, frescoreta i tres forasters arribats de Daimús tancant portes de cotxe i preguntant-se quin carrer han d’enfilar per començar el via crucis.

Cap broma! Comencem a caminar pel calvari, tots els calvaris, tots el via crucis són això, calvaris i via crucis de costeres amunt. També, però, com tot calvari, una vegada passat, magnífica recuperació de l’esperit, l’ànima i, sobretot, de la capacitat pulmonar. 

Paga la pena: des de l’ermita de Sant Crist el Comtat se’ns mostra amb tota la seua plenitud. Portem mitja hora escassa de camí, donem un glop d’aigua, fem algunes fotos i, entre ametlers i cirerers, ens dirigim camí del barranc de l’Encantà. Comencem a ascendir de nou. Pujada fàcil, senzilla, aigua que brolla per tot arreu, no endebades acabem de passar uns dies de pluja abundant. I fang, molt de fang.  Mirem el terra per no empastifar-nos, no fitem l’horitzó i ... el camí no està senyalitzat, per tant, les errades i els equívocs poden ser abundants, de ben segur. 

 

És clar,  sobren les paraules i els relats. Sortosament com a Roma, quasi tots els camins condueixen al Barranc de l’Encantà. Aigua, brogit d’aigua, molt de soroll, d’aigua. Dues hores de ruta, incloent l’aturada per esmorzar. Corpresos, emocionats, embadalits ... el gorg del Salt, el paradís (primera part) davant nostre. Parada, fotos, somriures, admiracions. Però el temps als paradisos terrenals és indefugible, hem de marxar, ens queda encara poc més d’hora i mitja i la segona part de l’edèn.

Villa Mònica és la pròxima referència per fer la ruta circular i trobar-nos ... amb el Molí de l’Encantà i, si tenim un molí, serà perquè tenim aigua, a dojo. Aquesta, cristal·lina, no ha deixat d’acompanyar-nos i ara, a més, es manifesta amb un bramul ensordidor en caure a un encaixonat, menut, però impressionant congost. Compte, molt de compte perquè una caiguda pot resultar  letal. La força de l’aigua, l’aigua que mou molins i dóna vida ací està. En efecte,  a pocs metres, trobem el  molí de l’Encantà, envaït per l’heura, envaït per la deixadesa d’un patrimoni en extinció. Una llàstima que determinats responsables de la política patrimonial i mediambiental no entren també en vies d’extinció. Bé, millor ho deixem i continuem caminant

Conforme va enfilant-se la senda  anem deixant el barranc a la dreta, poc a poc més llunyà, poc a poc més a prop del riu Serpis. Deu minuts de pujada fins tornar a la civilització (¿?), fins recuperar l’amable vista dels  camps de cirerers i ametlers. Així mateix, reapareixen el pantà de Beniarrés, el Benicadell, el Montcabrer ... 

Camí asfaltat, camps de cireres, camps de conreu; agricultura i llauradors; oratge i sol; pedra, aigua, terra i treball, molt de treball gens agraït pels deus dels segle XXI: els mercats. El mercat no vol cirera menuda, el mercat no vol cirera esclatada, el mercat no vol cirera ..., ni taronges, ni mandarines, ni llimes, ni pomelos ... El mercat vol silenci, submissió i, sobretot, obediència. Tancarem els punys, girarem el cap i continuarem caminant fins a Planes. Un arròs al forn ens espera per oblidar els mercats i assaborir millor els records de l’Encantada. De tornada cap a casa pels bafles del cotxe Quimi Portet, ex Último de la Fila, canta: “La terra és plana, ho sap tothom, però a les planes hi ha rieres, codinetes i turons”.

Fins  diumenge  19. Bona ruta, millor oratge... i bona collita!