RUGAT I NEVERES

RUGAT I NEVERES

dissabte, 16 de juny de 2012



FOC EN L’ÀNIMA
Una vegada més, un incendi més. Un despropòsit més. Una negligència més. Una descurança més. Mentrimentres,   una serra menys, un paradís menys.  L’any passat retíem homenatge al barranc d’Atanasi, enguany a la serra d’ Ador i la Cuta, demà... Massa homenatges, massa incendis, massa impotència, massa ganes de plorar. Ens furten l’existència, ens lleven l’ànima. I no passa res.  Faran i faran, però desfan i desfan. 



Nosaltres vam arribar a temps de gaudir d’aquest excepcional paisatge un 20 de febrer de l’any passat acompanyats pel Club Esportiu Llocnou (Feu clic). Anàvem a la Cuta! Orgullosos, ho anunciàvem en el nostre cartell d’aquesta manera:

Llocnou de Sant Jeroni i Castellonet; Vilallonga i la vall del Vernissa. Barrancs,  canalitzacions i fonts, moltes fonts: la del Frare, la Nova, la  Granja, la Fita... Passeig  ensumant pinedes  i carrasques, envoltats de romer i pebrella, espàrrecs i murta...
Vistes magnífiques, febrer esplendorós. Ànsia de natura... tot això i més és el que t’oferim...  



I ara què? On queden les pinedes i les carrasques? On trobarem el romer i la pebrella? I els espàrrecs i la murta? On ensumarem la flaire de la natura? Ara resta desolació.
Des de Marge Gros volem sumar-nos  al comunicat de condemna signat pel Club Esportiu Llocnou, pel Col·lectiu Vall de Vernissa i el Centre Excursionista de Ròtova. A la indignació de totes les persones de la Safor i la Vall d’ Albaida... i del País Valencià per aquest greu atac al nostre patrimoni natural, patrimoni de tots els valencians.
És temps de poesia.
Desolació

                                      Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
                                       Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar ha vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
                                       I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
                                       Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

                                                               (Joan Alcover)

És temps de música.(Feu altra vegada clic)


4 comentaris:

  1. Bonica i emotiva entrada, companys. De vegades em pregunte què és més poderós, si les mans que destrueixen o el cor que estima. I arribe a la conclusió que les segones, perquè si no el món ja no seria món. "Foc en l'ànima": no cal dir res més. O sí: que la muntanya ha de detectar també, necessàriament, els batecs i la força i l'agraïment de la gent que ens l'estimem. Com diria l'amic Joan Pellicer, que tingueu llargues i fruitoses caminades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per les teues encoratjadores paraules. Falta ens fan, perquè en situacions com aquesta en què el desesper entaula un ardu combat amb l’esperança, necessitem que aquesta triomfe. I sabem que comptem amb l’ànima de molta gent i la força de la muntanya. No hi ha més possibilitats. Perquè si no és així, què ens queda?

      Elimina
  2. Acabe de descobrir aquest bloc. Felicite el vostre col·lectiu, maleïsc els incendiaris (actius i passius), m'apunte al catàleg de seguidors i enllace Marge Gros al burribloc de Burrera Comprimida. Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Agraïts estem pel que ens dius, a l'hora que compartim la teua opinió. Nosaltres ja som assidus seguidors de Burrera Comprimida i, ja fa un temps, que us tenim enllaçats en el nostre bloc. Per tot el que feu i com ho feu i com ho dieu...enhorabona.

      Elimina