CEL NEGRE SOBRE LA TERRA BLANCA
LA POBLA DEL DUC
Diumenge 27 de setembre 2015
A les 9 del matí
havíem quedat amb el guia que ens havia de conduir per la ruta pels refugis
antiaeris militars de la Pobla del Duc. I a les 9 del matí estàvem allí.
Antonio Calzado, Doctor en Història i professor de la Universitat de València,
ens esperava amb un cafenet fumejant. Uns minuts després ens trobàvem a les
portes de la localitat per iniciar aquest esperat itinerari.
Pel camí de
Montaverner eixíem tranquil·lament, mentre oloràvem les brases que començaven a
torrar unes, suposadament, sucoses xulles. Fum del foc, cel lleganyós desitjant
plorar. Caminàrem entre camps de vinya que acabaven de parir els seus fruits,
entre bancals de caquis, entre petites carabasses que havien estat abandonades
després de la collita. Entre fruiters. Trajecte planer entre la terra blanca de la Vall
d'Albaida.
Aviat trencàrem pel
camí de Rafalgànim o Rafalgani i descendírem cap al barranc del mateix nom.
Primera aturada, breu però força interessant. El nostre amfitrió ens parlà,
envoltats de canyars, de la importància de la toponímia, íntima aliada de
l'arqueologia. Rafalgànim, antic llogaret andalusí de poblament berber que
s'havia assentat a la vora del curs de l'aigua per poder aprofitar fins les
últimes gotes d'aquest líquid que dóna vida.
Després del breu
parèntesi reprenguérem la marxa. Un tractor llaurava la fructífera terra mentre
caminàvem entre camps que descansaven. Divisàrem, a tocar de mans, els camí de
ferro entre Xàtiva i Alcoi quasi deixat de la mà de déu. Així evocava l'estació
de la Pobla del Duc el nostre company i amic Pep Calero:
Es
vincla l'arbre,
passa, lenta, l'eruga.
Ningú
no baixa,
tampoc
ningú no puja.
Cau
l'arbre, cau el vespre.
Entre
versos i tanques, aplegàrem a l'aeròdrom de Missena, invisible. Imperceptible
perquè després de la guerra fou reconvertit de nou en allò que havia sigut:
bancals. Tenint a les seues espatles la casa del Coronel, aquell sergent bufó
que d'autopromocionà coronel, Antonio Calzado recordà els motius pels quals fou
bastit: l'ofensiva militar franquista cap al País Valencià i la necessitat,
imperiosa, de construir una pista militar per fer front els atacs de la Pava, on milers d'homes arrabassaren
terres en l'edificació. No obstant això, mai es veié enlairar-se un avió
d'aquelles polsoses pistes.
A la seua vora, el refugi antiaeri militar de Missena.
Amb una fàbrica perfecta i en forma de zig-zag, recorrérem el seu angoixant
interior. Una ratapenada ens observava, curiosa, mentre visitàvem la instal·lació.
A
l'àrea recreativa al voltant del refugi, el nostre guia ens donà una lliçó
magistral dels motius de la seua construcció durant 1938.
Commocionat
per l'explicació, reprenguérem la marxa cap a les Cases de Missena, a escassa
distància de l'aeròdrom i el refugi.
En arribar a aquells grans casalots
fantasmes, esmorzarem recolzats sobre les seues fornides parets i sota els
enormes pins que la circumdaven. Temps de relax, moment de múltiples converses
que finalitzarem amb un glop de mistela vinguda des de les terres de Xaló. Ens
agrupàrem i ens férem la foto de grup per immortalitzar l'ocasió.
Abans
de reprendre la marxa, Antonio Calzado ens feu retrocedir en el temps. El llogaret
de Missena, habitat per romans, musulmans i, després de la conquesta, per
cristians, estigué habitat fins la revolució tecnològica dels anys seixanta del
passat segle. Vinya, oliveres i cereals eren la base de la producció. Hui, mig
enderrocades, encara podem intuir la vida d'aquells habitants que tenien allí
les seues vivendes, la seua vida.
Acabada
el relat, en adreçàrem cap a la Casa Alta. El paisatge ontinuava sent semblant.
Ara, en canvi, el sol mostrà la seua potència durant una distracció dels núvol.
Primeres gotetes de suor. Recuperat el domini de la nuvolada sobre el cel,
aplegàrem a la Casa Alta.
Enorme heretat de més de 1000 hectàrees que durant la guerra civil fou l'allotjament de l'esquadrilla de
pilots que devien tripular els avions.
Sota la casa de l'heretat, es construí un refugi d'enormes proporcions. Quan
entràrem dins, notàrem una estranya sensació d'angoixa. En una part de la
construcció, ens detinguérem per escoltat les dures paraules d'Antonio Calzado
referents als bombardejos. La matança indiscriminada de civils, la crueltat de
l'aviació italiana en els atacs al Grau de Gandia, al mercat d'Alacant, a
l'estació de Xàtiva...
En
aquesta atmosfera densa, escoltàrem un àudio on es recreava la sensació que es
vivia en aquesta petita ciutat subterrània quan els ocells de foc escopien la
seua càrrega mortífera. Tots en silenci, amb els cors encongits, vivint, fins
que fos per uns breus instants, aquella horrorosa experiència. Colpidor.
Quan
vam eixir del refugi el cel estava completament negre, com el dol que portàvem
en la nostra ment. Quasi muts, iniciàrem la marxa cap a la Pobla del Duc. En
entrar al poble visitàrem un antic aljub andalusí. Visita breu i efímera. Les
gotes començaren a caure sobre els nostres caps. Alguns paraigües s'obriren
mentre intentàvem anar cap als cotxes. Abans, agraírem efusivament a Antonio
Calzado el magnífic matí que ens havia fet passar i, també, l'oportunitat
d'haver recuperat un bocí de la nostra història, potser massa desconegut.
Queien
gotes. El cel estava completament fosc. Per sort, cap avió passava.
